Miquel Buch i Moya

En les darreres setmanes m'ha tocat parlar a molts mitjans de comunicació de la notícia que el govern espanyol no ingressarà a 53 municipis catalans la transferència mensual de l'octubre. L'executiu reté els fons a aquests consistoris perquè encara no han complert amb l'obligació de presentar la liquidació pressupostària de l'exercici 2010. Paral·lelament, m'he posat en contacte amb molts d'aquests municipis per analitzar individualment les possibles solucions per tal d'evitar aquest desbloqueig i per remoure els impediments o dificultats que han tingut alhora de presentar la liquidació del pressupost.
La casuística de cada un d'ells és molt variada. Des de problemes informàtics fins a dificultats polítiques per aprovar els comptes, passant per simples errors, manca de mitjans humans i materials i fins i tot el convenciment que sí que s'havia complert aquesta obligació dins de termini. Això si, en absolut he detectat una voluntat d'incomplir aquest tràmit, ni deixadesa, ni opacitat. Prova d'això és que en la major part de casos, el problema està en vies de solució i molt aviat l'executiu central els eliminarà d'aquesta llista negra.
Ara, després d'alguns dies de parlar-ne amb força gent, vull fer una reflexió. Sobretot per si a algú li ha quedat en entredit una lleugera tendència a "dimonitzar" les administracions locals i a presentar-les com a institucions poc transparents, sense organismes de control i només supervisades pels alcaldes i regidors o els polítics de torn. Res més lluny de la realitat.
I he fet un exercici. M'he parat a repassar una per una, les obligacions que tenim els ens locals de subministrar informació a administracions supramunicipals (Estat i Generalitat). Això, a banda dels controls interns propis de cada ajuntament (control polític i control per part de la intervenció de fons) i a banda de la creixent i positiva dèria que tenim alguns alcaldes de mostrar amb una claredat meridiana la situació de l'ajuntament, i no només això sinó que intentem, cada vegada més, fer partícips als ciutadans a l'hora de prendre decisions estratègiques i transcendentals pels nostres municipis.
Només en són alguns exemples, però crec que desmenteixen rotundament que no existeixi cap control sobre els ajuntaments. Veureu que alguns, m'atreveixo a dir, atempten clarament contra l'autonomia local i més que un simple control és un veritable exercici de tutela:

És més, en la modificació de figures del planejament urbanístic que tingui per objecte alterar la zonificació o l'ús urbanístic dels espais lliures, les zones verdes o els equipaments esportius considerats pel planejament urbanístic com a sistemes urbanístics generals o locals, la seva aprovació definitiva correspon al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb l'informe previ favorable de la comissió territorial d'urbanisme competent i de la Comissió d'Urbanisme de Catalunya, i fins i tot en alguns supòsits s'ha de sotmetre l'expedient de modificació a dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.

Òbviament això no s'acaba aquí. Només una breu ressenya per aquells que es pensen que això és "xauxa". En absolut!
Penso que ha d'existir un control rigorós a tot el que implica gestió pública. Control i transparència evidentment! Això si, en un moment en què tots tendim a mirar de simplificar el màxim els procediments, crec que també ha arribat el moment de desburocratitzar, també, aquestes relacions dels ajuntaments amb les altres administracions.
Aprofitem totes les eines que ens dóna la xarxa i guanyarem, com a mínim, en sostenibilitat. I plantegem solucions agosarades que acabin amb aquesta processó inacabable i "antiga". Menys papers i més passes equival a dir que fem millor les coses.